La immersió lingüística (I)

Aquests darrers mesos, hem sentit a parlar molt de la Immersió Lingüística arran de la denúncia que un grup de pares va fer per tal que els seus fills fossin escolaritzats en llengua castellana.

Aquest passat estiu, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha dictaminat en la seva sentència judicial que el castellà i el català han de ser les dues llengües cooficials a l’ensenyament a Catalunya. Amb aquesta sentència el català a les escoles quedava en greu perill ja que el català és minoritari en comparació als milions de parlants que té el castellà, dividint els alumnes segons la seva llengua materna, com és el cas a València, només faria que dividir la societat i no cohesiona-la com estava fent el model d’escola catalana . El 3 de setembre veient com podia acabar el català en un futur immediat, la Generalitat de Catalunya va presentar un recurs a la sentència del TSJC. Fins i tot alguns intel·lectuals, polítics i empreses s’han adherit al Manifiesto por una lengua común, en què es defensa la primacia de l’ús de la llengua castellana en tot l’Estat.

A causa del rebombori creat per aquesta sentència judicial, que ha propiciat fins i tot l’aparició d’un moviment en defensa de l’ús del català com a llengua vehicular de l’ensenyament, el moviment Som escola, volem saber quin és l’estat de la qüestió en el nostre institut.

Per això iniciem amb aquest, un seguit d’articles destinats a analitzar quins són els usos lingüístics entre els membres de la nostra comunitat educativa a través d’unes enquestes realitzades a alumnat i professorat sobre els seus usos lingüístics dins i fora de l’institut.

Per situar-nos en els tema, us exposem breument quina ha estat l’experiència de la implantació de l’actual model d’immersió lingüística vigent a les nostres escoles en els darrers 30 anys. Aquesta informació l’hem extreta del PIL.

El 23 de juny de 1978, amb l’aprovació del Reial Decret 2092/1978, s’incorporava oficialment la llengua catalana al sistema educatiu no universitari. Amb l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (Llei Orgànica 4/79) i la Llei 7/1983, de normalització lingüística a Catalunya, es definia un marc general a favor del català com a llengua pròpia de Catalunya i també com a pròpia de l’ensenyament no universitari.

Amb aquest marc legal i amb l’experiència dels docents que havien anat introduint l’ensenyament de i en llengua catalana a les escoles de Catalunya, el curs 1983-1984 s’iniciava formalment el procés de catalanització del sistema educatiu i es començava a aplicar la metodologia del Programa d’Immersió Lingüística (PIL) en zones on l’alumnat era majoritàriament monolingüe en castellà.

L’aplicació del Programa d’Immersió Lingüística es basava en la voluntarietat dels familiars per acceptar-lo, la convicció professional dels claustres per dur-lo a terme, les estratègies didàctiques adequades per aplicar-lo i la valoració de la llengua familiar dels nens i les nenes per part del centre educatiu. Cal destacar, a més, que el PIL es va desenvolupar sempre en un marc legal que establia que “l’alumnat no ha d’ésser separat en centres ni en grups-classe diferents per raó de la seva llengua habitual” i que, alhora, s’havia de garantir que “tots els infants, qualsevol que sigui llur llengua habitual en iniciar l’ensenyament, han de poder utilitzar normalment i correctament les dues llengües oficials al final de l’educació obligatòria”.

Aquesta iniciativa, ambiciosa i complexa, ha estat un dels èxits col·lectius de l’escola catalana, i dues de les moltes causes que el van fer possible van ser el consens de tota la societat i l’entusiasme i la professionalitat dels mestres i de les mestres, que varen saber associar aquesta immersió catalana en el sistema educatiu amb la renovació pedagògica i amb una aposta clara per una escola catalana de qualitat.

Basant-se en les experiències aplicades al Quebec (Canadà) i en algunes zones dels Estats Units, reconegudes i valorades de manera positiva en els cercles psicolingüístics i pedagògics d’arreu, el Departament, aleshores, d’Ensenyament va endegar el Programa d’Immersió Lingüística com a eina necessària per superar una escolarització deficitària en relació amb el català i que fos capaç d’ajudar a assolir l’objectiu de la Llei 7/1983, de normalització lingüística a Catalunya, desplegada en el Decret 362/1983. Les experiències i les teories sobre I’adquisició de dues llengües aportades per J. Cummins, J. A. Fishman i E. Lambert, entre d’altres, proporcionaven una base prou sòlida per oferir una proposta nova i engrescadora per a un gran nombre d’escoles que, fins aleshores, no havien vist el camí per arribar al bilingüisme del seu alumnat monolingüe no catalanoparlant. L’èxit d’aquest programa, segons paraules de Josep M. Artigal, es basa en el fet que “les llengües no s’aprenen primer i s’utilitzen després, sinó que les llengües s’aprenen quan s’usen”.

Des del curs 1983-1984, en què per primera vegada és va aplicar el Programa d’Immersió Lingüística a les escoles públiques de Santa Coloma de Gramenet, Terrassa i altres poblacions, centenars de centres d’arreu de Catalunya es van anar incorporant al PIL. El curs 1995-1996 hi havia 1.280 escoles que aplicaven el Programa d’Immersió i 91.024 alumnes que el seguien.

Lluís Bellas, Ester Trilla i Gerard Royes (4t ESO)

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

XHTML: You can use these tags <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>